divendres, 18 de març de 2011

VALORS TOUS EN TEMPS DURS (LA RELIGIÓ)

Sense cap mena de dubte, la religió, a començaments del tercer mil·lenni, continua essent una qüestió debatuda, discutida i polèmica. Es discuteix i es debat la importància de la religió en la vida quotidiana, la seva significació i les seves conseqüències. Aquesta discussió últimament s’ha vist fortament reforçada a les nostres societats contemporànies per la presència, en el seu si, d’una multitud de religions, confessions, denominacions, sectes, grups i moviments religiosos de diversa índole, fruit dels processos de globalització, pluralisme, privatització i secularització.

A Catalunya, aquest procés de canvi i de transformació religiosa s’ha viscut tradicionalment d’una manera força particular i diferent amb relació al conjunt del territori de l’Estat espanyol. Des de fa dècades, tots els indicadors de religiositat a Catalunya que fan referència a la pertinença o a la pràctica religiosa han estat normalment inferiors als espanyols. En canvi, són superiors els indicadors que es refereixen a l’existència d’altres religions i de col·lectius anomenats no creients, ateus o indiferents.

Per als catalans la religió ha estat als darrers temps una qüestió poc important, en retrocés i a la qual hom es podia referir com una rèmora d’èpoques passades.

Avui en dia, a Catalunya les persones que afirmen pertànyer a una religió són el 52,3%. D’aquests el 92,7% d’adscripció catòlica. En deu anys s’ha reduït des del 74%, una tercera part. Un canvi profund en la identificació religiosa. Avui només es considera catòlic un 48,1% dels catalans. Cada vegada hi ha menys catalans que han pertangut a una adscripció religiosa. Del 34% s’ha passat al 44,2%. Cada vegada hi ha més persones que s’allunyen de les religions, de la catòlica sobretot. Es dóna un increment de llocs de culte no catòlic. Del 4% s’ha passat al 7,3%. En definitiva, es pot dir que la pertinença religiosa dels catalans és fruit de la decreixent rellevància del fenomen de la religió als nostres dies. Es podria fer una lectura secular (racionalista i positivista) dient que la pèrdua de la importància de la religió suposaria l’alliberament de l’ésser humà del control religiós i metafísic, l’alliberament de les tuteles i de qualsevol altre control de la moral, considerant-se adult i responsable de si mateix. Senyal inequívoc de secularització cada vegada més accentuada, és a dir: un “procés a través del qual alguns sectors de la societat i de la cultura estan deslligats de la dominació de les institucions i dels símbols religiosos”. Allunyament i fins i tot un cert alliberament de les religions, o almenys la pèrdua d’identificació amb les religions institucionalitzades.

En comparació amb la resta d’Espanya, Catalunya és un dels territoris on aquest procés ha començat abans i on té més envergadura. Raons: més oberts a la modernització i el procés de la connivència amb el règim franquista i el nacionalcatolicisme fins a la Constitució del 1978. En arribar a la democràcia es distancia de l’Església catòlica i del seu paper hegemònic en la vida pública i fins i tot privada dels ciutadans. Això, per contra, no vol dir que disminueixi la religiositat, sí la pertinença. Així dues de cada cinc persones es consideren religioses: 42% sí, 39,8% no, mantenint-se relativament estables aquests percentatges en els darrers 10 anys. Per contra en els 20 anys últims s’ha incrementat el nombre dels que es diuen ateus, passant del 6% al 16,1%. Cal advertir que pertànyer a una religió no vol dir ser una persona religiosa. Del total dels que diuen pertànyer a una religió (el 52,3%) es diuen religiosos el 37,8%, mentre el 12,6% no es consideren religiosos. Es pot dir que a casa nostra es pot “creure sense pertànyer” o “pertànyer sense creure”. Un cert divorci entre les creences i les institucions religioses. Sembla que augmentarà i es donaran “creients sense església” i “esglésies sense creients”. En la mesura en què la religió sigui cada vegada més subjectiva i se’n privatitzin la regulació i l’expressió social, els aspectes institucionals perdran importància. És possible que el que es produeix sigui un rebuig a les connotacions negatives que identifiquen la religió amb les seves dimensions institucionals i dogmàtiques.

Fem aquesta descripció dels grups a partir dels perfils tendencials majoritaris:

Creients institucionals (catòlics practicants). El 37,8 % dels catalans (44% deu anys endarrere). Són gent més gran, significativament majors de 65 anys. Més dones que homes. Això no és tan significatiu quan es tracta de joves i amb més estudis. Nivell d’aquells, de formació equivalent a estudis primaris i políticament es consideren de dretes o de centredreta.

Indiferents religiosos: un 27,3% dels catalans, en clar creixement, que engloba els que eren creients nominals o catòlics culturals. Són persones amb actituds postmodernes que els venç la mandra a inclinar-se o no, a causa del subjectivisme i un pragmatisme individualista en que la “religió” es viu en l’immediat i en trobar-se bé físicament i psicològicament. Es tracta de joves, nascuts a Catalunya, amb estudis superiors, reconeixen no interès ni ganes d’entrar en política, nascuts en democràcia, ignorants religiosament, de laïcisme accentuat, indiferents religiosament, d’agnosticisme light i no tenen base de rituals i devocions catòliques.

Ateus convençuts: són el 14,5 dels catalans. Es defineixen en negatiu: neguen l’existència de cap tipus d’esperit, de Déu o de força vital; són contraris a la presència pública de qualsevol església, i afirmen que cap de les grans religions no pot oferir cap mena de veritat. L’home i la natura són objectes d’una explicació racional. Són principalment joves, nascuts aquí, d’estudis equivalents a secundaris o superiors. Compromesos políticament, ideològicament tendents a l’extrema esquerra.

Creients nominals (catòlics culturals) son el 12,6% dels catalans i van en disminució (l’any 2000 eren 30%). Són els no practicants o catòlics sociològics. Persones nascudes als anys de la dictadura. Pertanyen per la pressió del costum social o tradició. Varen rebre una formació religiosa bàsica i tot just manifesten la seva religiositat en actes religiosos socials: batejos, casament i funerals. Causes: la privatització de la religió i el creixent pluralisme religiós. Al mancar un control social en democràcia es va debilitant i secularitzant l’ambient. En privatitzar-se la religió acaba invisibilitzant-se. Aquest pluralisme respon no tant a l’existència d’una diversitat religiosa, sinó principalment a la pèrdua de la religiositat i a la fragmentació de la religió catòlica en diverses maneres de viure la religiositat.

Les celebracions religioses: la pràctica religiosa minva. Els “ritus de pas”: naixement, matrimoni i mort cada vegada tenen una importància menor. El baptisme s’ha reduït a un 48,4% dels catalans. Només el 46,1% valora el casar-se o fer-ho religiosament.. Aquestes xifres han caigut en deu anys del 68% al 48,4% en els naixements i del 66% a l’actual 46,1% en els matrimonis. La mort sosté encara un 55% d’importància per als catalans. El que es valora no és la pràctica efectiva sinó la importància que se’ls dóna. Cal dir que ha baixat la nupcialitat per raons demogràfiques. També cal tenir present que els matrimonis civils han anat creixent: al 1991 foren 29’9%, al 2000, 37’1% i al 2008, 69’2%.

Les creences religioses personals:

Sobre Déu: és variat el concepte de Déu: 28,8% creu en Déu; en un esperit o força vital 25,8%, 21,7% no sap què pensar-ne, el 22% nega que hi hagi qualsevol realitat en forma d’esperit, Déu o força vital. Diversitat que vol dir que cap és hegemònica. Hi ha un nombre gran de persones que pertanyen a una religió sense que aquesta pertinença coincideixi amb les creences centrals o amb els dogmes de la seva pròpia fe. Ha davallat el nombre de persones que creuen en un déu personal: als ’90 eren 47%, al 2009 només hi creu el 28,8%; els que pensen que no existeix cap tipus d’esperit, Déu o força vital són 22%; hi ha que no saben realment què pensar.
Els catòlics practicants un 57,8% creuen en un Déu personal; el 26,7% té l’esperança que hi hagi alguna mena d’esperit o de força vital.
Cal destacar la pluralitat creixent de creences personals àdhuc dintre d’una mateixa religió i presumiblement del mateix credo.
Hem passat d’un món tradicional que pautava d’una forma definida les preguntes i les respostes, ara apareixen opcions significatives i són els individus els que han de respondre discursivament o bé a través de la conducta social del dia a dia. D’aquí ve la diversitat de respostes on marca molt el context social. Més personal però més dispers.

Altres creences religioses:

Respecte a la vida en el més enllà de la mort hi creu 31,7%, en el pecat 27,5%, el cel 24,9%. En la reencarnació 16,1%, en l’infern 15,9%.

En realitat el que es produeix és una secularització institucional: de les pràctiques i de les creences institucionals; no vol dir que els catalans siguin més ateus o agnòstics, més aviat s’està produint una transformació de creences. No és que es torni a un retorn de la religió, i molt menys un retorn de la institució religiosa, sinó una renovada sensibilitat religiosa, una nova manera de viure la religió i l’experiència religiosa.

Conclusions:

Catalunya és una societat fortament secularitzada, procés incrementat com a resultat de la individualització i privatització de la religió, el pluralisme i l’arribada de noves tradicions religioses que han relativitzat la posició hegemònica de l’església catòlica.

Noves formes de viure la religiositat. Creixement i consolidació dels indiferents i dels ateus, mentre que els creients nominals es van convertint en categoria residual.

El retrocés institucional no es correspon amb l’avenç de la increença o de la irreligiositat, sinó que s’ha arribat a la consideració de que es pot creure sense “pertànyer”; augmenta el fenomen de la creença desproveïda de pertinença. La creixent desinstitucionalització, que focalitza el rebuig social més aviat cap a aspectes institucionals, dogmàtics i rituals. Destradicionalització. Els conceptes perden univocitat, les interpretacions es diversifiquen i s’individualitzen. Això fa que l’individu s’apropïi les creences religioses i les modeli a la seva manera, discrepant obertament i en la pràctica dels dogmes establerts. També es fa extensiu a les significacions morals doctrinals. Es va cap a un sincretisme religiós sovint desvirtuat, una mena de “religió a la carta”, persones que tenint “inquietuds religioses” no estan adscrites a cap religió. D’aquí que sorgeixin noves maneres, força individualitzades, de viure la religiositat.

Cal notar un creixement d’un segment social format per individus desorientats i sense respostes davant del qüestionament de les principals preguntes existencials que fonamenten el sentiment i les pertinences religioses. Aquest és justament un fenomen purament postmodern, estretament lligat als temps que ens ha tocat viure.

Si hi ha una tendència que podria ser el denominador comú de l’evolució de la nostra societat en les darreres dues dècades és la progressiva apropiació individualista dels diferents espais de la vida quotidiana.

Hi ha haver un temps en què bona part de les definicions i de les normes de funcionament d’àmbits socials (com ara la família, la feina, l’escola, la política i la religiositat) estaven rígidament institucionalitzades. Aleshores aquestes normes establertes oficialment donaven legitimitat i reconeixement social a les accions individuals. Així el monopoli definidor i regulador de la institució familiar, els temps de feina i de lleure, la participació política, això donava una impressió d’uniformitat de la vida, una elevada cohesió social i un control social difús i omnipotent que sancionava durament la diferència. Ara la societat catalana camina cap a les antípodes del model anterior. Sobta la celeritat de les transformacions i també la rapidesa amb què s’han assimilat sense produir aparentment greus tensions socials. Els catalans han esberlat amb força l’hegemonia institucional en la vida social. Aquest procés individualitzador, apropiador dels elements humans de la vida quotidiana i de retruc desinstitucionalitzador, l’ha seguit en paral·lel un procés de personalització de cadascun dels àmbits de la vida social. S’entén per personalització l’adaptació d’una cosa en funció de les preferències personals. Aquest fet sol donar-se en el món de l’empresa i del consum, es fer “tuning” en tots els espais que es pugui de la vida quotidiana. Per això vivim temps de diversitat, temps de pluralitat, de pluralisme, defugint l’estandardització. Per això es dóna en diferents aspectes la desafecció. Es dóna un divorci progressiu entre els individus i l’àmbit. Mínima implicació, i molt instrumentalització. Es defuig la rigidesa i es produeix un divorci informal que es fa evident en que sense desidentificacions es procedeix d’una mena de manera de “religió a la carta”. Això porta a un gran liberalisme de drets en els costums, basat en la idea de “viure i deixar viure, adoptant el valor de la tolerància davant del pluralisme i la diversitat. Avui podem dir que Catalunya és més plural i diversa que mai i, alhora, més tolerant que en cap altra època històrica. El seu alt grau de liberalisme de drets i de costums té com a conseqüència un alt grau d’acceptabilitat de la diferència i de la diversitat, però també una major laxitud moral a l’hora de jutjar tot allò que hom entén com a conductes privades (i, per tant pertanyents implícitament- a l’autonomia individual). Aquesta àmplia acceptació de l’autonomia individual, per tal de no esdevenir socialment atomitzadora i de reconciliar-se amb una relativa cohesió social, necessita un altre valor central: el de la radicalitat democràtica, de gran consens en la nostra societat, recolzada per l’assumpció generalitzada del dret inherent al poble català a decidir sobre el seu futur, sense acceptar –també de forma generalitzada- ingerències externes. De fet, a Catalunya l’element que cohesiona les individualitats i fonamenta els projectes col·lectius és la forta identitat nacional compartida.

Caldrà preguntar on són els límits, ja que la laxitud moral és aprofitada per alguns individus per desenvolupar el seu egocentrisme oportunista, formes diverses d’incivisme i un cert parasitisme social (i cal veure aquest fenomen com una amenaça seriosa, ja que aquesta mena d’individus, tot i ser minoria, sembla estar en creixement)

La crisi del deure externament imposat prové de l’enfonsament de la legitimitat de les institucions-guia tradicionals per establir els deures dels individus. Dues classes d’individualisme: el responsable que contrasta clarament amb l’individu amoral, sense deures i focalitzat en el propi gaudi i el propi plaer i que en fa gala. Gent que han malentès l’individualisme des de l’egocentrisme hedonista, el presentisme i la irresponsabilitat. Potser caldrà que algun dia es qüestioni si, a més d’exigir drets, no convindria començar a exigir deures.

La crisi de l’autoritat no és més que la derivació de la crisi de les institucions, amb la deslegitimació de la seva potestat normativa.

En resum, la societat catalana de 2009 és més individualista, liberal, tolerant, plural i democràtica. És, també més lliure i exigent i continua en ple procés d’autoafirmació identitària com a poble. Per damunt de tot, és una societat personalitzada i en procés creixent de personalització... Potser un dels principals reptes que caldrà abordar en un futur serà la conciliació satisfactòria de l’autonomia i els valors individuals en alça –essencialment positius- amb el retorn i reforçament de determinats valors col·lectius, centrats en la solidaritat, la responsabilitat i la cohesió socials.

(Tema per a tractar en la Trobada de reflexió del diumenge 20-03-2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada